Parlar de contes és valorar l’escoltar. És saber que l’aprenentatge depèn de la capacitat de comunicar-nos amb l’entorn i d’entendre els seus missatges, que rebem pels finestrals dels sentits. I això vosaltres, que dia a dia veieu com els sentits van oblidant el que havien après, ho sabeu prou bé i us heu adonat, amb molt d’encert, que els més petits han de valorar la paraula i aprendre escoltant.

Conèixer l’alzheimer a través dels contes és valorar del conte, una de les funcions que sempre ha tingut: la d’ensenyar.

Les més antigues filosofies han utilitzat el conte per ensenyar: les pautes de comportament, els valors, les creences...

Qui és capaç d’escoltar està a punt per a aprendre.

Molts cops ens preocupa aclarir conceptes als nens i els hi servim en llargs discursos d’una lògica irrebatible, que a ells no els encaixen. Aprenguem dels avis de la humanitat. Que la pressa d’avui, no ens faci oblidar que els contes segueixen tenint en el nostre inconscient un gran armari per a ser guardats, per a fer-ne ús quan la necessitat ho requereix, enriquint la resposta a la realitat de la nostra vida de cada dia.

Jo que visc d’explicar contes us agraeixo l’oportunitat que m’heu donat de poder-ho fer. Us explicaré el que en Manel, un nen de més de 8 anys i menys de 9 anys, a cau d’orella em va confessar:

"Tot plegat ha estat una angoixa de temporada, d’estiu concretament, doncs és en aquesta època de l’any quan un té més temps, menys ganes de dormir i sovint més malsons, i és que els somnis d’en Manel han estat aquest estiu molt empipadors.

Ell em va explicar que somniava que tenia molta gana i es trobava en un lloc en el que tenia davant seu una gran taula parada, però quan volia menjar s’adonava que els seus braços no tenien colze i ,que a més a més, eren tan llargs que de cap manera se’n n podia servir per a menjar. Això, dia rera dia, o millor dit, nit rera nit, fins que en un bon somni s’adonà que en aquest lloc no hi estava pas sol, prop seu els seus amics de l’escola, es trobaven com ell.

I quina no fou la seva sorpresa, quan la Maria, una nena que a ell sempre el feia riure, li donà de menjar amb les seves mans, ja que encara que a ella no li servien per a menjar si podien péixer a un amic, i així fou, com aquella nit tots en el seu somni es van atipar.

I, si el que heu llegit us ha agradat, ho podeu explicar, que a algú li aprofitarà."

Pep Tort

www.peptort.com